21:39

Acomiadant el 2008

La Masella, Diumenge 28 Desembre 2008.
Aquest any 2008 he conegut gent fantàstica amb la que he compartit moments genials.Ha estat un any molt fructifer en amistats i divertiments.Un any on he aprés moltíssimes coses i on he pogut tornar a viatjar una mica.He descobert la MUNTANYA i m’ha atrapat.He millorat molt de salut i m'he sentit feliç.He assolit varies de les fites marcades i he sentit i verificat que no val la pena fer plans a mig o llarg termini per què tot canvia en un instant. La vida no es justa o injusta, es la que és i dependrà de nosaltres mateixos que aprofitem cada instant.
La lluita, la constància el inconformisme i el no victimisme fan que la vida tingui un color agradable però.... em de seguir sent tots conscients: Carpe Diem!”
Gràcies a tots els que m'heu fet sentir!
Salut per tothom...
Bye 2008, Hello 2009!!
23:34

BON NADAL , MERRY XMAS, FELIZ NAVIDAD


BON NADAL I FELIÇ ANY 2009
MERRY CHRISTMAS AND HAPPY NEW YEAR 2009
FELIZ NAVIDAD Y PROSPERO AÑO NUEVO 2009

0:09

Admiro a Maria

Montserrat des del Pirineu.

Fa molts dies que no escric. En certs moments del dia penso, "he d'escriure sobre això, o d'això altre..." però després de la jornada laboral i l'aquagym diari, arribo a casa 'derrotada'!!!!
Però estic bé. Contenta d'estar constipada (per fi una malaltia normal!!!).
I tinc una amiga que està molt fotuda (realment fotuda) i se'm trenca el cor veure-la patir.
Té molt de coratge i entre tots els que l'estimem, hem de fer que no perdi l'esperit de lluita.
Però el que més admiro es la seva serenor i la tranquil·litat d'ànima que desprèn.
Admiro a Maria. Ja ho vaig dir en un escrit anterior i ara, em refermo.
22:53

La Primera Neu









Vaig llegir en un Blog, tot buscant informació sobre l'excursió que volíem fer al Comabona, que "LA MUNTANYA ES VIDA". I hi estic totalment d'acord.




A mi em fa sentir forta, feliç i sana (tot i que no sé si ho estic!!!).
L'alta muntanya l'he descobert fa molt poc però em té enlluernada, enganxada , extasiada.
Aquest cap de setmana ja sabíem que no faríem el cim per què hi havia molta neu, però vam gaudir d'una forma exagerada de la neu: Meravellós!
20:45

YES YOU CAN, Mr.Obama

Familia Obama


El Senador Barack (per pronunciar-ho correctament poseu l'accent a l'última "a") Obama (47 anys) ha estat escollit el 44é President dels EUA tot trencant les barreres racials a la política americana i fent honor al seu eslògan de campanya: Yes we can.
Ha guanyat amb un 52% dels vots populars contra el 46% del Senador McCain.

Jo sóc positiva de mena però no les tenia totes. Pensava que a última hora sorgiria la gran Amèrica profunda, la de la població blanca de classe humil , bastant racista i marginada, que només creu en Déu, Pàtria i Honor i que normalment vota republicans (no vull dir amb això que tots els republicans tinguin aquest perfil... no Sir!)
Però aquesta vegada, la crisis financera i la llarga guerra d'Irak ha passat factura als del partit vermell (curiós que siguin els republicans els que porten el color vermell del comunisme!!) En qualsevol cas, tampoc es pot titllar d'esquerres als demòcrates (comparats amb la política europea, son molt de dretes!)
Com mes recolzaven els antics assessors d'en Bush, i el mateix Bush a en Mc Cain (1*), més distancia agafava Obama a les enquestes.
Realment ara si que crec que Amèrica és el país on es poden complir tots els somnis:
“If there is anyone out there who still doubts that America is a place where all things are possible, who still wonders if the dream of our founders is alive in our time, who still questions the power of our democracy, tonight is your answer,”
“Si hi ha algú aquí fora que encara dubti que Amèrica és un lloc on totes les coses són possibles, que encara es pregunti si el somni dels nostres fundadors és viu en el nostre temps, que encara qüestiona el poder de la nostra democràcia, aquesta nit té la seva resposta”. (2**).

Obama tindrà massa feina per fer, i les espectatíves que ha generat son molt grans. Ja ho va dir ahir: The road ahead will be long, our climb will be steep! Avui es un heroi, però ja veurem quan de temps més ho serà o el deixaran ser ( son moltes les persones que pensen que se'l carregaran…)
A la majoria d'europeus ens agradava més l'opció demòcrata tot i que econòmicament no crec que ens sigui gaire favorable a mig termini.

I sé que el Senador McCain no té res a veure amb en Bush però ..... desitjo molta sort a Obama!

I estic contenta; per una vegada en unes eleccions guanyen els que jo vull encara que no tingués dret a vot!!! YES YOU CAN!!!!!!!!! Good for you America....


1/*El senador McCain per altra banda, no és el de les famoses patates congelades. Els fundadors d'aquesta empresa van ser els germans Wallce & Harrison McCain i la van fundar a Florenceville, New Brunswick, per tant... Canadà.
2/**És cert que tot i que el Senador Obama es un fifty fifty (meitat blanc i meitat negre), no és una persona que representi a la majoria negre dels EUA. Ell va accedir a les millors Universitats del seu país ( Llicenciat en Ciències Polítiques per la Columbia University de New York i Doctorat en Dret per la prestigiosa Harvad Law School).
2:06

FOTOS DEL CARLIT


Carles, Olga, Eduard,
Pere i Anna tot baixant del Pic.




Tot mirant l'abisme.....



Buscant el camí

Per si algú es pregunta per què dic Cabrit Carlit.....!!!
Por si alguien se pregunta por que digo Cabrito Carlit.....!!!
Carpe Diem.....










1:41

Cabrit CARLIT

Jo al Cim del Pic Carlit.

El dissabte 25 d’octubre va ser un gran dia. Vaig assolir el cim del Pic Carlit, 2923mts., amb la colla. Quan vaig fer el cim em vaig emocionar. L’emoció era tan pel que significava com a superació personal com per la por i tensió que vaig passar a l’última part de l’ascensió, grimpant amb un estimbat al costat que feia fredor.
Crec que tots estàvem tensos però per sort ningú va dir res i tots, per no ser menys, vam callar i pujar!
Les vistes des del cim eren espectaculars. Vam saber distingir la Pica d’Estats i ja la vaig avisar de que el 2009 ens coneixeríem. Llàstima que ara que estic en forma el hivern i les neus arribin.
Cada vegada em refermo més en la percepció de que la muntanya em dóna força.

I es que m’esgota, m’aprima i m’oxigena!

Visca l’EPO natural!!!!!!!!!!!!!



El sábado 25 de octubre fue un gran día. Alcancé la cumbre del Pico Carlit, 2923mts., con el grupo. Cuando hice la cima me emocioné. La emoción era tanto por lo que significaba como superación personal como por el miedo y tensión que pasé en la última parte de la ascensión, trepando con uno despeñado al lado que asustaba.¡Creo que todos estábamos tensos pero por suerte nadie dijo nada y todos, para no ser menos, callamos y subimos!Las vistas desde la cima eran espectaculares. Supimos distinguir la Pica d'Estats y ya la avisé de que en el 2009 nos conoceríamos. Lástima que ahora que estoy en forma el invierno y las nieves lleguen.Cada vez me reafirmo más en la percepción de que la montaña me da fuerza.
Y se que me agota, me adelgaza y me oxigena!.
¡Viva el EPO natural!!!!!!!!!!!!!
21:42

Segueixo aquí...

El grup al cim del Pic de Bastiments.

Fa temps que no escric. I no és que no vulgui o no pugui, simplement dedico el meu temps a altres coses que ara m'omplen més. Suposo que és bo. Segueixo amb els meus Pics i els meus exercicis diaris d'Aquagym però a més estic afegint vida a la meva vida. Sóc feliç encara que tinc dolor (físic) i estic gaudint de les persones. Quina sort que tinc!

I he vist la malícia, la gelosia i els complexos humans. Però SI, sóc més forta que abans encara que molt més tendra...



Hace tiempo que no escribo. Y no es por que no quiera o no pueda, simplemente dedico mi tiempo a otras cosas que ahora me llenan más. Supongo que es bueno. Sigo con mis Picos y mis ejercicios diarios de Aquagym pero además estoy añadiendo vida a mi vida. Soy feliz aunque tengo dolor (físico) y estoy disfrutando de las personas. Qué suerte que tengo!

Y he visto la malicia, los celos y los complejos humanos. Pero SI, soy más fuerte que antes aunque mucho más tierna...
0:10

Pic Assolit - El Puigmal


Si fa cinc mesos m'haguessin dit que jo faria excursions a muntanya per pujar cims de més de 2.000 mts no m'ho hagués cregut. Estava dèbil i sense força física. Jo i el meu marit tenim un amic que sempre parla d’excursions a la muntanya. Vam pensar que fora bo provar. I ho vam intentar però la primera vegada no vam arribar al cim. A més, vaig quedar exhausta i vaig ser conscient de que la meva forma física era mínima. Però als dos dies de l’excursió em vaig començar a trobar millor. Havia gaudit de la companyia, del paisatge i de l’aire sa, pur, fresc. Per altra banda la muntanya havia aconseguit que volgués superar-me. No havia arribat però em vaig proposar un repte: l’any 2009 pujaria a la Pica d’estats, el cim mes alt de Catalunya.
Per tant, hauria de començar a fer excursions d’una manera continua per anar acostumant el muscles i a tot el cos a l’exercici físic en alçada.
De retruc m’ha donat molt fortalesa mental. Estàs pujant per la muntanya i en ocasions ho deixaries, però t’esforces i la recompensa es increïble

Cada vegada són més els esportistes i equips que busquen un lloc en alçària en les fases inicials de la temporada dels esportistes, en les quals es realitza un treball fonamentalment aeròbic, on el volum predomina sobre la intensitat. Amb això es guanya resistència aeròbica a través d'una estimulació natural a la producció d'eritropoyetina (EPO), una substància que tots els dits apunten com l'estrella actual del dopatge quan es recorre a ella per via farmacològica. Per això, podria considerar-se a l'altitud com el mercat blanc de l'EPO, el principal efecte de la qual és l'augment de l'hemoglobina i els glòbuls vermells, amb tot el que suposa com millora en el transport d'oxigen als músculs.
Sembla que els principals canvis es donen en el sistema cardiovascular, amb un increment en la capacitat d'oxigenació i a l'hemoglobina que amb l'augment dels glòbuls vermells es fan mes eficient el transport d'oxigen a tot l'organisme i amb això s'incrementa el seu rendiment, principalment en resistència.

Jo el que he notat és que després de les excursions (normalment pugem de 2300 a 3000mts durant 5 o 10hores d’exercici) quan baixo a el "nivell del mar" em sento molt mes. No noto l’anèmia que tinc degut a les medicines que prenc, (Metorexate agent quimioterapèutic). I es que ara compto amb l'avantatge oxigenar-me millor.

I hem ajuntat un grup de gent als que ens agrada la muntanya i ens estem coneixent i passant molt bé.
Amb aquest grup vaig assolir el cim del Puigmal el passat 27 de Setembre i em vaig sentir exultant.
I em sento forta, molt forta tan mental com físicament.
I ara la propera excursió serà al Pic de la Dona i a Bastiments. I quan la neu faci que desistim de pujar muntanyes, esquiarem.


Pica d’Estats prepara’t, el 2009 seràs meva!

_____________________________________________________________________
Pico Alcanzado - Puigmal

Si hace cinco meses me hubieran dicho que yo haría excursiones por la montaña para subir cumbres de mas de 2.000 mts no me lo hubiera creído. Estaba débil y sin fuerza física.
Yo y mi marido tenemos un amigo que siempre habla de excursiones a la montaña. Pensamos que estaría bien probar I lo intentamos pero la primera vez no llegamos a la cima. Además, quedé exhausta y fui consciente de que mi forma física era mínima. Pero a los dos días de la excursión me empecé a encontrar mejor. Había disfrutado de la compañía, del paisaje y del aire sano, puro, fresco. Por otra parte la montaña había conseguido que quisiera superarme. No había llegado pero me propuse un reto: el año 2009 subiría a la Pica d’Estats, la cumbre mes alta de Cataluña.Por lo tanto, tendría que empezar a hacer excursiones de una manera continúa para ir acostumbrando mis músculos y el resto del cuerpo al ejercicio físico en altura.De rebote me ha dado mucho fortaleza mental. Estás subiendo por la montaña y en ocasiones lo dejarías, pero te esfuerzas y la recompensa se increíbleCada vez son más los deportistas y equipos que buscan un lugar en altura en las fases iniciales de la temporada de los deportistas, en las cuales se realiza un trabajo fundamentalmente aeróbico, donde el volumen predomina sobre la intensidad. Con eso se gana resistencia aeróbica a través de una estimulación natural en la producción de eritropoyetina (EPO), una sustancia que todos los dedos apuntan como la estrella actual del dopaje cuando se recurre a ella por vía farmacológica. Por eso, podría considerarse a la altitud como el mercado blanco de la EPO, cuyo principal efecto es el aumento de la hemoglobina y los glóbulos rojos, con todo lo que supone como mejora en el transporte de oxígeno en los músculos.

Parece que los principales cambios se dan en el sistema cardiovascular, con un incremento en la capacidad de oxigenación y a la hemoglobina que con el aumento de los glóbulos rojos se hacen más eficientes el transporte de oxígeno en todo el organismo y con eso se incrementa su rendimiento, principalmente en resistencia.Yo lo que he notado es que después de las excursiones (normalmente subimos de 2300 a 3000mts durante 5 o 10horas de ejercicio) cuando bajo al "nivel del mar" me siento mucho mas fuerte. No noto la anemia que tengo debido a las medicinas que tomo, (Metorexate agente quimioterapéutico) I se que ahora cuento con la ventaja de oxigenarme mejor.Y nos hemos juntado un grupo de gente que los que nos gusta la montaña y nos estamos conociendo y pasando muy bien.Con este grupo alcancé la cima del Puigmal (2910m) el pasado 27 de Septiembre y me sentí exultante!.Y me siento fuerte, muy fuerte tanto mental como físicamente.Y ahora la próxima excursión será en el Pic de la Dona y en Bastiments. Y cuando la nieve haga que desistamos de subir montañas, esquiaremos.


¡Pica d'Estats prepárate, en el 2009 serás mía!
22:00

NON INFORMATION!

Fa dies que visc sense veure el telenotícies i sense llegir els diaris. Es podria pensar doncs, que visc en un altre món. I resulta que aquest altre món m'encanta! És molt més relaxat i no t'angoixa. T'adones que pots viure sense tanta informació perquè la realment important t'arriba a través dels teus pròxims.
I estic contenta de no parlar de política: al cap i a la fi porten diversos mesos encallats amb el mateix tema i sense aparences de solució favorable als interessos que jo defensaria.
Així que he decidit que fins octubre estaré en rebel·lia i continuaré sense informar-me directament. Pot semblar una decisió infantil i absurda; Si! i què?
-------------------------------------------------------------------------------------------------
Hace días que vivo sin ver el telediario y sin leer los periódicos. Cabría pensar pues, que vivo en otro mundo. Y resulta que éste otro mundo me encanta! Es mucho más relajado y no te angustia. Te das cuenta que puedes vivir sin tanta información porque la realmente importante té llega a través de tus allegados.
Y estoy contenta de no hablar de política: al fin y al cabo llevan varios meses encallados con el mismo tema y sin visos de solución favorable a los intereses que yo defendería.
Así que he decidido que hasta Octubre estaré en rebeldía y seguiré sin informarme directamente. Puede parecer una decisión infantil y absurda; Si! ¿y qué?
22:53

Festa!

Serra del Collsacabra.
Sierra del Collsecabra.
És genial divertir-se com si tinguessis divuit anys als quaranta-dos.
Això és el que vam fer aquest passat cap de setmana. Setze adults en una masia als peus de Tavartet celebrant un 47è aniversari. Tots teníem moltes ganes de divertir-nos i ho vam fer!. Corones de flors al cap a l'estil romà, camises amples a l'estil “flower-power”, vi, cava, menjar i música dels vuitanta. Tot va començar a primera hora del vespre i després de unes 7 hores d'animada festa algú va proposar: pugem a Tavertet? Era una nit de lluna plena amb una lluminositat fantàstica i una temperatura ideal així que era la nit ideal. Onze de nosaltres ens hi vam animar. Rialles continues fins que ens vam perdre i vam arribar al cim pujant pel recte grimpant per les herbes altes mullades fins arribar a l’objectiu. Alguns dels més atrevits excursionistes tenen fills de 18 anys i deien: si el meu fill m'expliques que a dos quarts de tres de la matinada comença una excursió pel Collsacabra "el mataria"!! Per sort la bona sintonia va continuar fins al final tot i la dificultat de trobar el camí de baixada i tardar dues hores i mitja quan normalment es tarda una hora i mitja. La dificultat era en la negror encara que la lluna plena i els estels ens il·luminaven d’una manera suau i màgica el camí.
I a l'hora de dormir, com que compartíem habitació ens van agafar els atacs de riure de cansament. Igual que quan teníem 18 anys.
I és que encara que el cos s'està fent gran, l'esperit de tots nosaltres està intacte. Tenim més ganes que mai de gaudir de la vida, de l'amistat, de l'amor, del dia, de la nit, de la natura, de TOT. I és que l'edat també et proporciona avantatges: maduresa i sensibilitat per saber apreciar el que de veritat importa a la vida.
Gràcies a tots per una nit tan especial!
______________________________________________________________________

Es genial divertirse como si tuvieras dieciocho años a los cuarenta y dos. Eso es lo que hicimos este pasado fin de semana. Dieciséis adultos en una masía en los pies de Tavartet celebrando un 47º cumpleaños. Todos teníamos muchas ganas de divertirnos y lo hicimos!. Coronas de flores a la cabeza al estilo romano, camisas anchas al estilo "flower-power", vino, cava, comida y música de los ochenta. Todo empezó a primera hora de la noche y después de unas 7 horas de animada fiesta alguien propuso: ¿subimos a Tavartet? Era una noche de luna llena con una luminosidad fantástica y una temperatura ideal, así que era la noche ideal. Once de nosotros nos animamos. Carcajadas continúas hasta que nos perdimos y llegamos a la cima subiendo por el recto trepando por las hierbas altas mojadas hasta llegar al objetivo. Algunos de los más atrevidos excursionistas tienen hijos de 18 años y decían: si mi hijo me explicase que a las dos y media de la madrugada empieza una excursión por el Collsacabra "lo mataría"!! Por suerte la buena sintonía continuó hasta el final a pesar de la dificultad de encontrar el camino de bajada y tardar dos horas y media cuando normalmente se tarda una hora y media. La dificultad era en la negrura aunque la luna llena y los luceros iluminaban de una manera suave y màgica el camino.
Y a la hora de dormir, como compartíamos habitación nos cogieron los ataques de risa de cansancio. Igual que cuando teníamos 18 años.
Y es que aunque el cuerpo se está haciendo mayor , el espíritu de todos nosotros está intacto. Tenemos más ganas que nunca de disfrutar de la vida, de la amistad, del amor, del día, de la noche, de la naturaleza, de TODO. I es que la edad también te proporciona ventajas: madurez y sensibilidad para saber apreciar lo que de verdad importa en la vida.
Gracias a todos por una noche tan especial!
17:50

VIURE - VIVIR

Everest des del vessant nord ( Tíbet) Juny 2006
Everest desde la vertiente norte ( Tíbet) Junio 2006.

FA TEMPS ALGÚ EM VA ENSENYAR UNES DITES QUE CREC QUE SÓN
TOTALMENT CERTES:


SENTO - OBLIDO

VEIG - RECORDO

FAIG - APRENC



AIXÍ QUE ARA NO PARO DE FER!


************************************************************************************

HACE TIEMPO ALGUIEN ME ENSEÑÓ UNOS DICHOS
QUE CREO QUE SON TOTALMENTE CIERTOS:


OIGO - OLVIDO

VEO - RECUERDO

HAGO - APRENDO


¡ASÍ QUE AHORA NO PARO DE HACER COSAS!


23:25

PROVERBI ÀRAB

He llegit en algun lloc un proverbi àrab que diu així:
No parlis si el que diràs no és més bonic que el silenci.
Que cert és!! I és que n'hem d'aprendre molt...

***********************************************************
He leído en algún sitio un proverbio árabe que dice así:
No hables si lo que vas a decir no es más hermoso que el silencio.
Que cierto es!! Y es que debemos aprender mucho...
23:04

ACCIDENT AERI


Sentiments contradictoris. Quan mora algú en un accident dels que en podem dir mediàtic, tots ens sentim identificats ja que podríem haver estat nosaltres.
Llavors els governs, premsa, companyies d'assegurances, etc.., es bolquen en intentar resoldre el tràngol posterior a la tragèdia al més aviat possible.
Però cada dia mora gent en accident de trànsit o altres causes sobtades. Persones amb famílies que queden devastades pel dolor. Però no hi ha ningú que els ajudi en els tràmits legals i imprescindibles quan et trobes amb una mort sobtada.
Per què uns tenen ajudes i uns altres no?
Hi han molts funcionaris treballant molt poc. Podrien obrir una oficina per atendre a persones afectades per la pèrdua d'un ser estimat.
Ja , ja sé que això és més gasto i que sona totalment absurd però...de vegades les coses més puerils acaben sent reals al cap d'uns anys de haver-s’hi cuit.
El meu mes sentit condol a les persones que han perdut un ésser estimat a l'accident del vol JK5022 de la setmana passada. Però sobretot sento que els pobres que han mort no puguin gaudir més d'aquesta vida.
Carpe Diem.
13:42

Test

Preparant una nova temporada. Disculpin les molesties
22:02

Puigllançada

Cim del Carlit, 2.921 mts. des del Puigllançada.

Dissabte vaig fer una excursió al cim del Puigllançada (La Molina, 2.409 mts).

No vam fer gaire cas de les recomanacions de les rutes i vam pujar pel dret.

I es que hem d'aprendre encara molt!!

Els primers deu minuts van ser molt durs ja que la pendent era d'uns 45 o 50 graus.Vaig maleir no haver fet cas de les recomanacions de ruta però llavors vaig pensar en una altra recomanació que algú, algun dia m'havia donat: quan no puguis més, concentra't en la teva respiració. Només fixa't com s'omplen els teus pulmons i imagina com es distribueix l'oxigen pel teu cos.

Vam fer el cim en 1.50 minuts malgrat l'error de ruta i la meva anèmia!!!

Ahir si que vam fer el cim. I des d'allà, en l'alt vèiem el Pedraforca, el Puigmal i el cim del Carlit al fons..... Respira Anna, respira, és genial!!
14:56

OLIMPIADES PERSONALS


Avui comencen les 29 Olimpíades a Beijing. I avui fa un any que jo vaig iniciar la meva Olimpíada per la recuperació. El 08 d’agost del 2007 hem van posar l’última infusió de Quimioteràpia. Curiós el nom d’infusió, oi? Però realment es una barreja liquida de productes químics que en el meu cas, m’han permès continuar en vida. Van ser un total de 16 infusions en 5 mesos i mig. Va ser molt dur, molt.
Però quan estava pitjor i vaig tenir temps per tot ( inclús per pensar com volia que fos el meu funeral) va haver una cosa que em va fer feliç: estava contenta perquè havia fer la majoria de coses que volia en la vida. I no tenia penediment de les coses que havia fet.
Normalment la gent es penedeix del que no ha fet, del que ha deixat de fer per portar una vida massa prudent, tradicional o fer sempre el correcte.. Jo no. Estava contenta per haver fet coses fora de lògica, un xic imprudents i fins i tot poc convencionals. Però havia viscut amb intensitat i havia sigut feliç. No tenia gaires somnis incomplerts i a la meva edat ( 41 en aquell moment) ho considerava prou exitós.
I em vaig prometre a mi mateixa que si aconseguia sobreviure no em permetria penedir-me per les coses per les que mai havia sabut tenir temps i no podia deixar perdre l’oportunitat de tenir experiències futures. Lluitaria per assolir el màxim de felicitat. Hauria de viure al dia i amb moltes ganes d’anar envellint sense que això ja suposés cap problema!

I l’Olimpíada de la recuperació ha sigut molt dura. I encara no s’ha acabat perquè jo no soc la que era abans de començar aquesta competició per la vida.
I està clar i és l’únic segur de la vida, que la mort guanyarà algun dia. Però es tracta de retardar el moment final el màxim de temps possible i gaudir de la vida moment a moment, dia a dia. I no s’ha de deixar d’intentar aconseguir qualsevol somni que un tingui, per difícil que sigui. Tenacitat, constància i esforç potser faran que algun dia pugui oblidar el patiment sofert i accepti les seqüeles que m’han quedat. I crec que la malaltia m’ha fet més forta i m’ha fet créixer arrels a la terra. No vull marxar!
I les adversitats futures les entomaré amb energia i ganes de vèncer.
Avui soc feliç pel sol fet d’estar aquí!
Gràcies a tots el que m’heu ajudat.
1:47

Pensament del dia


Glaciar de Briksdal. Noruega.


Avui he tingut una conversa fantàstica amb el meu company de vida.

Quan parles amb profunditat i sinceritat et brotllen els sentiments:


De vegades no vivim la vida, només la deixem passar.


A veces no vivimos la vida, sólo la dejamos pasar.

Sometimes we don't live life, we only let it happen.


By Anna Vila i Espada.
23:05

ARRELS

No confiïs a ningú la teva curació.
És la teva lluita per la supervivència. Has de buscar una il·lusió de vida, una font de somnis inasgotable. Desitjos incomplerts potser i probablement inabastables però sempre es diu que mentre hi ha vida, hi ha esperança!
L'enfermetat et fa fort, si tens ganes de viure, però es dura. Fa que t'apareixin arrels que et fan estar enganxat a la terra, com un arbre, que diguis: jo d'aquí no marxo!
Que ningú t'enganyi. No vulguis fer-te el valent, no serveix absolutament de res. Veuràs que hi han moltes coses per fer que t'agraden i començaràs a adonar-te que has malgastat molt de temps. Però accepta-ho amb la mateixa fortalesa que hauràs d'acceptar el dolor físic.
Sentiràs moltes vegades quan et donis temps, que tot torna a la normalitat. És cert però que perquè arribi aquest dia hauràs experimentat la tediositat de la paraula paciència.
I quan arribi, veuràs la llum, i aquesta és molt diferent i l'has d'entendre i estimar tal com et ve. Tu ja no ets la mateixa i segurament tindràs seqüeles pel resta de la vida. Però recorda: TENS VIDA!

****************************************************************
No confíes a nadie tu curación. Es tu lucha por la supervivencia.
Tienes que buscar una ilusión de vida, una fuente de sueños inagotable.
¡Deseos incumplidos quizás y probablemente inalcanzables pero siempre se dice que mientras hay vida, hay esperanza!
La enfermedad te hace fuerte, si tienes ganas de vivir, pero es dura. Hace que te aparezcan raíces que te hacen estar enganchado a la tierra, como un árbol y que digas: ¡yo de aquí no me marcho!
Que nadie te engañe. No quieras hacerte el valiente, no sirve absolutamente de nada.
Verás que hay muchas cosas para hacer que te gustan y empezarás a darte cuenta de que has malgastado mucho tiempo.
Pero acéptalo con la misma fortaleza que tendrás que aceptar el dolor físico.
Sentirás muchas veces cuando te des tiempo, que todo vuelve a la normalidad. Es cierto pero que, para que llegue este día, habrás experimentado el tedio de la palabra Paciéncia.
Y cuando llegue, verás la luz, y ésta es muy diferente y la tienes que entender y amar tal como te viene. Tú ya no eres la misma y seguramente tendrás secuelas para el resto de la vida.
Pero recuerda: ¡TIENES VIDA!
0:23

CARPE DIEM

KDQS 17 Juliol.
Foto a la Vall de Núria el 14 de Juliol.


CARPE DIEM


És una locució llatina que literalment significa “collita del dia”, el que vol dir és “aprofita el dia no el malgastis”. Va Ser encunyada pel poeta Romà Horaci (Odes, 11.8): Carpe diem quam minimum credula postero, ‘Aprofita el dia, no confiïs en el demà’ . És un tòpic literari, un tema recurrent en la Literatura universal com una exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat; o bé, per a gaudir dels plaers de la vida deixant a un costat el futur, que és incert. Cobra especial importància en el Barroc, Romanticisme i en el Renaixement. Així mateix se sol traduir erròniament com “aprofita el moment” o “viu el present”.
Per mi, tots els significats tenen validesa.
He viscut molts anys gaudint del que feia però pensant que tenia temps per tot. Sempre esperant més de tot. Sempre pensem que el temps ens portarà algo més valuós, millor. Creiem que hi haurà més temps o més oportunitats.
I que les coses dolentes els hi passa als altres no a nosaltres o als nostres.
I llavors un dia, quan et trobes molt bé, forta, segura de tu mateixa com mai, feliç en tots els sentits, la malaltia et fa una visita. I al principi no t’ho pots creure. Però, et poses a lluitar contra ella. I els amics i la familia son molt importants. Molt, molt importants. De fet descobreixes quí son els teus amics de veritat.
I quan ja has vençut al mal i comences a tornar a la teva vida et marques reptes.
Llavors Carpe Diem comença a ser una máxima a la teva vida.
Jo he decidit que vull pujar a la muntanya més alta de Catalunya, La Pica d’Estats en algún moment del 2009. Per això m’hauré de preparar i ja he començat. He intentat pujar al Puigmal i em vaig quedar a uns 200mts del cim. Però m’he recuperat molt ràpid i crec que en una segona vegada ho aconseguré.
I estic nadant i fent Aquagym per millorar la forma…..
I seguiré cudant-me i ….. Carpe Diem….
Gràcies als amics i a la familia que fan que hi hagin dies fantàstics, que aconsegueixen que puguis sentir la frescor de la muntanya després de la pluja, observar els pins plens d’espores i ensumar l’olor. I que puguis veure tota la vall de Nuria als teus peus i sentir-te de nou amb força.
I després als dos dies, que puguis veure la façana de Cadaqués des de l’aigua, amb la brisa marina batagant a la teva cara. I gaudir d’un bany a les aigues fresques, cristalines i tranquiles. Et quedes amb pau d’esperit i relaxada: sensacional!
De vegades a la vida fa falta esforçar-se i després tot millora però desde fa un temps i espero que per molt més temps: CARPE DIEM!

Video de l'Anna nadant a les aigues de Cadaqués el 17 Juliol 2008 gràcies als amics.


13:59

GRÀCIES

SORTIDA DE SOL,Tanzania,2000.


GRÀCIES

Per ser-hi, per deixar-te sentir,
per deixar-te estimar.
Gràcies.
Per estar amb mi, per ser com ets.
Per saber escoltar i animar.
Renyar i aconsellar.
Per saber callar.
Per donar-me força quan estava més dèbil,
per estar el meu costat quan més ho necesitava.
Em vas donar ales i vaig poder volar.
Sempre has vist el millor de mi.
Gràcies.
Per totes les coses bones que has aportat a la meva vida,
per tot el dolent que tu has tornat bó,
per l’amor que he trobat en tu.
Per tot això sempre t’estaré agraida.
Perdona si alguna vegada te ofés,
te molestat o si en algún moment me equivocat,
però es que sòc més dèbil del que semblo tot i que
amb tots els meus defectes i errors,encara no te fallat mai!
Però te de demanar que et deixis estimar.
Que no em neguis la joia de poder-te besar,
de sentir el teu tacte a la meva pell i suspirar.
Permete’m estar al teu costat,
no sentir abandó o no ho podré soportar.
Sòc la teva amiga, i sé que en el fons, el teu cor, també em vol.
Ets l’amor de la meva vida, i……
es que no saps que t’estimo i sempre te d’estimar…..
1:06

PACIENCIA

PACIENCIA.
Esta es la palabra que más te repiten los médicos desde que empiezas el tratamiento contra el cáncer.
Debes tener PACIENCIA ya que no se sabe cuánto tiempo tardarán en desaparecer los efectos secundarios, o cuánto tiempo se tardará en sanar o simplemente mejorar para poder continuar con tu vida.
Ni tan solo sabes si te curarás!!
Tampoco sabes en qué estado quedarás. La gente en general para darte ánimos te dice: PACIENCIA, es solo cuestión de tiempo. Tu familia también te anima diciendo, PACIENCIA ya queda un poco menos. Y tú lo crees. Yo me solía decir: Patiences is my Word!
Mientras estás en pleno tratamiento de quimioterapia no tienes problema de PACIENCIA ya que más o menos sabes el numero de dosis que te darán y por tanto el tiempo que durará. También te mentalizas del periodo de sufrimiento que nadie te puede evitar y lo pasas. Hay días que incluso con los peores dolores te motivas diciéndote: venga, el dolor te demuestra que estás vivo así que lo siguiente será mejor.
Pero aunque te habían preparado para una posible mastectomía, cuando te dicen que además no te podrán reconstruir el pecho en la misma intervención por que te tendrán que hacer radioterapia, sientes que lo peor no ha pasado. Y sabes que quizás lo más difícil lo has pasado y que lo que lo siguiente es profiláctico, para asegurarte una larga vida. Pero es en ese momento cuando empiezas a necesitar realmente la PACIENCIA.
Empiezas a sufrir más de lo esperado, por ti y por tu entorno, pero no es tan vistoso. Tu pelo empieza a crecer y tus cejas a sombrear tus facciones. Te empiezas a deshinchar y tu aspecto a mejorar. Pero tú te encuentras mal. Aunque seas positiva en la forma de pensar y de afrontar la situación y en vez de pensar que te falta un pecho, piensas que “solo tengo uno”.
Y es muy duro mirarte al espejo y aceptar tu nueva imagen. Sabes que en algún tiempo te lo reconstruirán pero nunca será bonito como lo era el tuyo. Así que nuevamente debes armarte de PACIENCIA.
Cuando te recuperas de la intervención quirúrgica empieza la Radioterapia. Es un tratamiento que en general la gente considera inocuo. Nada más lejos de la realidad ya que provoca muchos efectos secundarios a corto y largo plazo pero no son visibles como los que produce la quimioterapia. Es por ello que no tiene la mala fama….! En mi caso me produjo quemaduras de segundo grado y creen que también ha sido la causa de un grave problema de linfaedema en mi brazo izquierdo. Llevo dos meses con rehabilitación diaria de varias horas de duración. Todavía no ha terminado éste capítulo pero los médicos dicen que nunca han visto una recuperación total. Ahora llevo una manga y un guante hasta la primera falange, especial para evitar que se hinche el brazo. Tendré que llevarlo el resto de mi vida. Pero no paro de hacer los ejercicios que los médicos me han enseñado, de darme masajes que drenan el brazo y hacer aquagym. Dedico muchas horas al día a intentar recuperar mi brazo. Y muy lentamente lo estoy consiguiendo. Pero para ello necesito PACIENCIA. Otra vez la palabra, PACIENCIA….
Y también tengo artritis, que según el Reumatólogo es para toda la vida y por la cual me están tratando. Y ha sido muy dolorosa. No podéis imaginar lo que es no poder coger de la mano a vuestro marido. No poder subir un peldaño, no poder servirte ni un vaso de agua porque no tenía fuerza suficiente para aguantar la botella, ni cocinar por no poder soportar el peso de la sartén. Por suerte he mejorado mucho gracias a la PACIENCIA y al Metotrexato (pastilla de quimo pero en una dosis para artritis y no para cáncer).
Y también tuve el sindrome de Kushing, o sea que las glándulas suprarrenales no funcionaban bien al volverse gandúlas tras la quimio, aunque con tratamiento y PACIENCIA parece que ya han mejorado.
Y lo último ha sido encontrar que padezco la enfermedad de Hashimoto, un tipo de Hipotiroidismo, que puede ser también a consecuencia de los tratamientos agresivos contra el cáncer pero que con una pastilla de por vida, ( es una enfermedad crónica), si todo va bien, se trata.
Y ahora mi pequeño temor es si aparecerá alguna otra cosa que haga que tenga que aumentar mi nivel de PACIENCIA…..

Y estas cansada. Quieres sentirte bien, recuperada y aunque los médicos te dicen que no serás la que eras, quieres recuperar una vida. Sé que no será la vida que yo tenía ya que no podré llevar el mismo ritmo. Ya no soy la misma, pero con PACIENCIA, creo que conseguiré aceptar mi nueva realidad.
Solo ha habido un médico que ha sabido mostrarme a lo que debo enfrentarme, con un símil:
Todos los niños hacen deporte en el colegio pero no todos serán deportistas de élite. Tú eras una deportista de élite pero te has lesionado y tienes que dejarlo. Podrás trabajar y llevar una vida normal, pero no la que tú llevabas. A ti no te parecerá normal al principio, pero con el tiempo y PACIENCIA, verás que en muchos aspectos incluso será mejor.

Necesito un tiempo de sentirme plenamente bien y descansar. Debo olvidarme de si a los demás les parece bien o mal, lógico o no que todavía no esté trabajando. Mientras los médicos me digan que no es bueno que acelere el regreso al trabajo y yo no me encuentre bien, sería totalmente absurdo por mi parte no hacerles caso. ¿Por qué debo justificarme? Solo necesito tener PACIENCIA!! Necesito vacaciones en todos los sentidos, también de médicos. Hubo una doctora que tuvo un desliz ya que al querer decirme esto mismo me dijo: tómate vacaciones y no vayas a más médicos. Si no quieres que te corten el pelo no vayas al peluquero!!.
Y se quedó tan ancha!!!! Yo le hubiera contestado dos cosas:
Una – Menos mal que la primera vez que me dolió el pecho fui al médico porqué si no ahora no estaría aquí.
Dos- Al peluquero normalmente vas para sentirte mejor, para que te pongan guapa y te arreglen el pelo. El problema está en que hay buenos y malos peluqueros. Puedes salir muy guapa y con nuevo look o con el pelo destrozado y muy fea.
Pero callé. Fui más considerada que ella y tuve en cuenta que llevaba 6 horas seguidas visitando enfermos, gente quejándose y posiblemente yo era de las personas que se encontraban mejor ya que mis análisis oncológicos salieron correctamente, es decir, no estoy enferma de cáncer y por tanto, no soy una enferma de interés para ella. Pero en ese momento me sentó muy mal. Lo bueno del caso es que me mandó hacer una RMN de las tiroides y una analítica para confirmar la y descartar nada más en mis Tiroides!!!
Yo solo contesté a su pregunta de cómo me encontraba. Voy a su visita cada 3 meses, que es cada cuanto ella me indica y ese día me encontraba mal. Luego resultó que a los dos días tuve una gripe intestinal y tuve la menstruación después de 14 meses y también descubrieron en los análisis el tema del hipotiroidismo que da mucha fatiga. Así que imagino que mi cuerpo estaba algo flojo preparándose para todo lo que le venía encima…..Así que hasta con mi médico tuve PACIENCIA!!!!!....
Ah! Me olvidaba. Unos días después de la última infusión de Quimioterapia, me arranqué el preoné y me distendí los ligamentos del tobillo derecho. Tuve que ir en muletas al quirofano para la mastectomía!!!
Esto es o no es tener PACIENCIA?


En otro escrito hablaré de la palabra TIEMPO.

21:56

Admiro a María

Tengo una amiga enferma de cáncer de útero. Hoy le han públicado una carta en La Vanguardia. La incluyo en mi blog (su escrito es público) para poder escribirle el comentario que he intentado insertarle en La Vanguardia versión digital, pero solo permitía una pequeña reseña.(ir al final)
Cáncer de útero

MARÍA BASTARDES Premià de Mar 22/04/2008.

Debería bastar con el prediagnóstico y la prevención. Probablemente con los protocolos establecidos se acostumbra a detectar de manera precoz, pero no en todos. Conozco muchas mujeres sometidas a tratamiento preventivo antes de desarrollar el cáncer, que con una prueba inocua y muy económica (la citología), se han ahorrado unos tratamientos agresivos y nunca agradables y que a menudo son infructuosos.
Nuestras madres tuvieron que aprender la importancia de pasar revisiones ginecológicas anuales, y ahora la Administración nos dice que cada tres años es suficiente. La frustración viene cuando sigues los protocolos establecidos por la Administración, y siendo una ciudadana modelo se te burla el sistema. Mi caso: con 40 años el diagnóstico es de un cáncer de cuello de útero metastásico a pulmones. Esto significa un estadio IV B, que, a su vez, quiere decir que está lejos, muy lejos de la sanación. La primera queja: hacía tan sólo un año que había pasado la revisión pertinente que el protocolo marca cada tres. Al final el diagnóstico llega de rebote, de una manera casual. De esto ya hace trece meses, un calvario de tratamientos y pruebas diagnósticas... y sobre todo, mucha incertidumbre. Hoy me han solicitado una RNM del cerebro. Mi enfermedad no es culpa de nadie. Me ha tocado vivirlo y no me quejo por ello. De todas formas, creo firmemente que se hubiera podido evitar. Esta carta es un llamamiento a las administraciones y a los profesionales de la Sanidad pública para intentar evitar a otras mujeres mi sufrimiento.
María, admiro tu entereza y fortaleza al apreciar como afrontas la cruda realidad de esta terrible, angustiante y cansina enfermedad y al ver como afirmas que tu “enfermedad no es culpa de nadie”. Normalmente tendemos a buscar un culpable a la situación que nos toca vivir.
Estoy de acuerdo en que los protocolos de revisiones ginecológicas marcadas por la administración son insuficientes para la gran cantidad de pacientes afectadas por todo tipo de cánceres; solo hace falta pasar por las salas de espera de Oncología de los grandes hospitales, llenos a rebosar de mujeres de todas las edades para darse cuenta de ello.
Pero lamentablemente el “puntero mágico” del cáncer no entiende de protocolos y tiempos, y toca cuando toca, y a quién toca, ¿qué duro, verdad?
En cualquier caso, estoy segura que las dos afirmaríamos que lo más importante una vez detectado el cáncer es encontrar a grandes profesionales en la materia que te atiendan y te den confianza y algún tipo de esperanza para seguir luchando, así que…ánimo María, no dejes de luchar, la ciencia no lo hace, así que tú tampoco debes permitírtelo! Yo por la parte que me toca, no cejaré nunca. Sabes que puedes contar conmigo para lo que necesites. Molts petons.
10:59

La INTENSIDAD DEL TÍBET


Intensidad”, esta es la palabra que debe aplicarse a muchos aspectos del Tíbet.

Se debe aplicar a la increíble resistencia de sus gentes a todo tipo de extremas adversidades. La batalla ha sido largamente pacifica, de sufrimiento hasta el límite, como un juego de esencial paciencia y tolerancia.

Pero la situación actual tiene que haber sido orquestada desde la resistencia exiliada cómodamente. Los siempre pacíficos monjes no salen a la calle a protestar frente a unas bien armadas tropas militares Chinas, simplemente porque se acercan los Juegos Olímpicos. No es justo que los que sufren en Tíbet sean los que además tengan que pelearse y enfrentarse a tropas militares. Y los que están en India y por todo el mundo prediquen la paz y se lleven los grandes premios y dirijan todo el “saro” desde sus cómodos sofás.

AQUÍ NO SE SALVA NADIE!!!!!

Sé que el mundo no es justo, que es complejo pero que el COI se limite a decir que en Pekín el nivel de contaminación es muy elevado ya me parece vergonzoso!!!

Todo es muy "intenso"…

Intensidad” captura el sentimiento del paisaje tibetano. La intensidad de los colores a esta altitud es extraordinaria; con lagos de aguas azules procedentes de glaciares, campos amarillos de mostaza, profundos colores rojos y marrones de los paisajes áridos y después aparecen las eternas cumbres nevadas del Himalaya.
Y cuando te encuentras delante de la cumbre más alta del mundo con esos colores claros, con una ventisca que hace que el cielo sea del color “azul cielo” más increíble que nunca habías imaginado, lloras y la sensación de haber alcanzado otro de los sueños de tu vida es muy “intensa”…

Viajar al Tíbet es una aventura asegurada. La combinación del extraordinario paisaje y su extraordinaria gente hace que el Tíbet sea muy especial. Y cuando te vas solo piensas en volver. Pero viajar al Tíbet presenta cuestiones éticas y la primera es ¿debería ir? ¿Debería poner dinero en los cofres Chinos que mantienen a sus tropas en Tíbet? La mayoría de los negocios turísticos están en manos de Chinos y la mayoría de la agencias de viajes están llevadas por militares.
Pero si preguntan al Dalai Lama el siempre responde:”Si, id al Tíbet y después contad al mundo todo lo que habéis visto”.

Ya!, pero él con todos mis respetos, sigue cómodo en su sofá y en Lhasa esta semana han muerto varias personas y estoy segura que la decisión de revelarse y manifestarse no ha sido decisión unilateral suya, y, y, y….es todo tan complejo, tan INTENSO!!!. Y sé que esta reflexión es muy pueril pero al fin y al cabo, los niños son los que ven las cosas con más claridad y necesitan menos ornamentación para explicarlas.

Pero espero volver algún día al Tíbet y ver cómo ha crecido mi amigo Tashi, tibetano de Rongbuk que quizás todavía no sabe lo que está pasando en Lhasa; y saber cómo le va a Jamba y a su hija; y a Patú con su coche…

(La foto es de mí amigo Tashi con su padre y su tío en Rongbuk,5.050mts.,s.n.m ,del Campamento Base del Everest).
3:10

THE BUCKET LIST

The Bucket List.


I wasan't pretty sure if I should see this film but I'm glad I did it.

I year from now, I was diagnose with Triple-negative breast Cancer. Only 41, feeling good and eternal, and in just one minute,.....wow...facing death!

And I can't said I'm an unlucky person. But after waching the film I feel so, why? Because now I wish I could reach all my dreams before I die and I know I won't be able. And once again, I know even all I have been going through, (surgery, chemo, mastectomy and radiation; what I call a complete!!) I am a lucky person because I have a wanderful husband and a great loving family and friends.

Acording to a study published in the Journal of Clinical Oncology, triple negative breast cancer patients are more likely to develop distant metastasis.

The think that I like most is to travel. I've done it very much, but still are a lot of places that I love to see before I go. I wish I could not have to worry about bills, about having to choose between things because of the price. But that is a dream that will never come true.

In my trips around the world I always have given money as a donation to someone that I thought that it need it more than me. And I'm very proud of It because all that amout of money, now, it wouldn't make me richer, and insted I know I have given education to some kids, I have given hope to some women & I now I have help people in this world.

Traveling arround has given me the opportunity to see the magnificence and richiness of our world. It has given me the capacity to understand that the humans are all the same everywhere. It only depens of the social-economic opprotunity of each one, plus the personal capacity of effort and work to develop and grow. It doesn't matter if your are black white, asian, cristian , musulman or budist. All the good persons are good. All the bad are bad.

I'm happy that I've been able to see so many different cultures and to see that what we know as occidental world is not the only and the correct world. I love our planet and it is a shame what we're doing on it.

And now I have a dream. And it's not an altruistic one. I have the selfish dream you can imagine!! I want to be a MILLIONAIRE!!!

I wish I had 10 million Euros to be able to live the rest of my life ( short or long) without monetarian problems.
I wish I just could do the things I really love; travel arround the world, visit my friends, have a nice house, go to gym to look after myself without having the obligation of going to work 8 to 10 hours a day for a salary that is just enough to live but not to have whims, bla, bla, bla...

And I'm tired. I work very hard for 20 years while studying at the same time, and now I feel that I don't have time to waste.

IS THERE ANY MILLIONAIRE THAT CAN SPARE 10 MILLION EUROS???!!!

( it has to be totally altruistic!! No tax reduce obteined; only frienship and lots of laughs!!!).

SORRY ABOUT MY ENGLISH. IF I GET RICH, I WILL IMPROVE IT!!!

23:58

I feel like a Woman!

Esta es, desde hace no mucho tiempo, mi canción favorita.
Exalta a la mujer!
Cuando estoy un poco decaída, desanimada o simplemente necesito alegrarme, solo debo escucharla, cantarla y , Oh yeah!!, te mete el ritmo en el cuerpo!
Es una canción para las mujeres. Y cuando una ha pasado por lo que yo......pues ayuda mucho.........!!!
Hace un año me diagnosticaron un Cáncer y ésta semana me han dicho que de momento estoy curada. Pero ojo!,solo de momento. Además debo seguir recuperandome de todos los "side effects", que son varios pero...
Man! I feel like a woman!!!!! (Canción de Shania Twain)
I'm going out tonight, I'm feelin' alright , gonna let it all hang out. Wanna make some noise, Really raise my voice Yeah, I wanna scream and shout, No inhibitions-make no conditions. Get a little outta line. I ain't gonna act politically correct. I only wanna have a good time

The best thing about being a woman, Is the prerogative to have a little fun (fun, fun)

Oh, oh, oh, go totally crazy-forget I'm a lady, Men's shirts-short skirts, Oh, oh, oh, really go wild-yeah, doin' it in style Oh, oh, oh, get in the action-feel the attraction, Color my hair-do what I dare, Oh, oh, oh, I wanna be free-yeah, to feel the way I feel .

Man! I feel like a woman!

The girls need a break-tonight we're gonna take The chance to get out on the town. We don't need romance-we only wanna dance, We're gonna let our hair hang down.

The best thing about being a woman Is the prerogative to have a little fun (fun, fun)

Oh, oh, oh, go totally crazy-forget I'm a lady Men's shirts-short skirts, Oh, oh, oh, really go wild-yeah, doin' it in style Oh, oh, oh, get in the action-feel the attraction, Color my hair-do what I dare, Oh, oh, oh, I wanna be free-yeah, feel the way I feel

Man! I feel like a woman!

The best thing about being a woman Is the prerogative to have a little fun (fun, fun)

Oh, oh, oh, go totally crazy-forget I'm a lady Men's shirts-short skirts, Oh, oh, oh, really go wild-yeah, doin' it in style Oh, oh, oh, get in the action-feel the attraction, Color my hair-do what I dare,Oh, oh, oh, I wanna be free-yeah, feel the way I feel. Man! I feel like a woman!. I get totally crazy. Can you feel it .Come, come, come on baby.

I feel like a woman!

2:04

Hasta luego Tommy....

Recuerdo a mi cuñado Tommy diariamente junto con mi marido, su hermano.

Murió el día 28 de Diciembre, el día de los “Santos Inocentes”, de repente, sin avisar. Y es que él era así, siempre haciendo bromas. Pero esta ha sido la broma más macabra que nunca he visto!!!
Tommy, apodo familiar y cariñoso, Toni o Antoni como quería que le llamáramos, vivía la vida de una forma intensa, explorándola y disfrutándola como nadie. La vivía de una forma armoniosa, sosegada. Con tranquilidad y a la vez con mucha actividad. Tenía muchos planes y siempre estaba con algún proyecto.
Era una persona que irradiaba sencillez, simpatía, felicidad. Era ocurrente y podía alardear de un magnífico sentido del humor. Racional, sin ningún complejo, sabía disfrutar de los pequeños detalles diarios. Sagaz y sarcástico, tenía un buen carácter.
Amigo de sus amigos.
Su gran virtud, la GENEROSIDAD. Generosidad para compartir su vida, sus anhelos, sus sentimientos, su alegría y su simpatía, su amabilidad y sinceridad, su sonrisa y su carcajada diaria. Su amor por la vida.

Era de esas personas que saben vivir y que merecen vivir, por que no menospreciaba a nada ni nadie.

Y es por todo ello que tenía muchos amigos. Amigos de verdad!

Nunca le olvidaremos. Ha dejado un gran vacío y dolor en su familia.

Intentaré ayudar a que sus hijos sigan sus enseñanzas. Que continúen por el buen camino que hasta ahora les había llevado su padre y que le tengan siempre presente como un ejemplo.
No debe preocuparse por ninguno de ellos. Tampoco por su mujer y su madre, por las que también velaré junto con mi esposo Eduard, que es muy parecido a él (más de lo que los dos creo que nunca habían sospechado). Cuidaré de Eduard, mimándolo, animándolo y queriéndole más que nunca, para que el vacío y el dolor que está sintiendo, cada día remita un poco más.

Seguiremos hablando de ti para recordarte diariamente, constantemente, eternamente, para que compartas nuestras vidas y vivamos un poco por ti.
No es justo lo que ha pasado. Tampoco es lógico, pero no podemos cambiar nada, así que deberemos aprender ha convivir con tu ausencia.
Pero haremos que sigas entre nosotros siempre, hablando y pensando en ti diariamente.
Y estoy segura que dirías: Ah! Si…, ja, ja, pero vosotros envejeceréis y yo siempre tendré 48 años!!!!
Toni, nos has dado una lección a todos hasta el final. Simplemente no volvimos ha hablar contigo al día siguiente.

Un petó bónic!.