| 15:41 |
Maria Bastardes |
Sopar de la clase de Baloo, 25 de Maig de 2007. La retrobada. Intentar escriure sobre Maria em resulta molt difícil en aquests moments on desxifrar els sentiments que m'embarguen és tasca cruel. El que sento supera la ràbia i és un pesar que fa que no pugui deixar de plorar.
Era una dona de moviments suaus, en perfecte simbiosi amb el seu caràcter enèrgic i a la vegada tranquil. Xerraire inesgotable, sabia però escoltar com ningú. Era una dona segura de si mateixa i emanava cordialitat, delicadesa i humanitat.
No tenia res de què penedir-se i si molt pel qual estar orgullosa.
Maria,
Ella era la meva heroïna. (*)
Per desgràcia la vida ha estat injusta amb ella perquè ha deixat que marxés massa aviat.
Durant aquests dos últims anys, vam crear un vincle molt estret, especial i sincer.
Per desgràcia la vida ha estat injusta amb ella perquè ha deixat que marxés massa aviat.
Durant aquests dos últims anys, vam crear un vincle molt estret, especial i sincer.
Compartíem les experiències que la malaltía ens ocasionava; dolor, por, frustració, incertesa, emoció, esperança, neguit. Estàvem d'acord que la malaltia ens havia ensenyat a discernir l'important de la vida per rebutjar les banalitats i gaudir de cada instant.
Ara sabíem el que era ser feliç. Sabia perfectament el que li esperava però no es donava per vençuda. Si hi havia una petita possibilitat de miracle i curació, Maria era la persona per aconseguir-ho. I no va deixar d'intentar-ho.
Ensumava la mort però anava fugint d'ella acceptant de bon grat qualsevol tractament o teràpia. I tot i que la Morfina i ella es van fer amigues, no és queixava mai.
Quan anaves a veure-la sabies per endavant que et rebria amb el seu somriure dolç, suau i sincer, i amb la seva mirada profunda i tendra, tan intensa com el color blau dels seus ulls.
El seu valor i la seva generositat eren tal que va lluitar desafiant la malaltia, al temps i els elements, i així va permetre que tots ens poguéssim acomiadar.
La Maria deia que: millor no preguntar-se quins son els nostres límits per què ens sorprendrien massa al no poder reconèixer-los ja que són il·limitats.
No es planyia de que la malaltia la tires a ella. Com deia; no era culpa de ningú. Només patia pels seus éssers estimats: els seus adorats fills, el seu estimat marit i tota la resta de gent propera que la volia.
El seu valor i la seva generositat eren tal que va lluitar desafiant la malaltia, al temps i els elements, i així va permetre que tots ens poguéssim acomiadar.
La Maria deia que: millor no preguntar-se quins son els nostres límits per què ens sorprendrien massa al no poder reconèixer-los ja que són il·limitats.
No es planyia de que la malaltia la tires a ella. Com deia; no era culpa de ningú. Només patia pels seus éssers estimats: els seus adorats fills, el seu estimat marit i tota la resta de gent propera que la volia.
Era una dona de moviments suaus, en perfecte simbiosi amb el seu caràcter enèrgic i a la vegada tranquil. Xerraire inesgotable, sabia però escoltar com ningú. Era una dona segura de si mateixa i emanava cordialitat, delicadesa i humanitat.
No tenia res de què penedir-se i si molt pel qual estar orgullosa.
Estava en pau amb si mateixa i per això mai no van acudir als seus llavis acusacions o malediccions.
I en les nostres converses fins a la mort, ella m’ha ensenyat moltes coses.
I en les nostres converses fins a la mort, ella m’ha ensenyat moltes coses.
Maria,
No puc trobar les paraules per expressar el buit que sento per que ens has deixat.
Gràcies per existir i per ser com eres.
Gràcies per existir i per ser com eres.
Gràcies per ensenyar-me la bondat i la tendresa que un ésser humà pot brindar.
Gràcies per ensenyar-me a abraçar. Ara sé que amb una abraçada es pot dir molt, tot i no parlar. Trobaré a faltar la teva mirada, el teu somriure i la teva amistat.
No t’oblidaré mai i espero que algún dia ens tornem a retrobar.
No t’oblidaré mai i espero que algún dia ens tornem a retrobar.
Per què una persona meravellosa, amb energia, vitalitat, bondat, amor i ganes de viure ha de lluitar per sobreviure i finalment marxar?
Quina MERDA, encara hi havia molt que em podies ensenyar!!
Quina MERDA, encara hi havia molt que em podies ensenyar!!
*Ja ho he escrit en altres entrades del Blog. 22/04/08.
Clase de l'Escola Baloo a la visita del Diari Noticiero Universal.
La Maria i jo sóm les que estèm recolzades en la taula.
Entradas
3 comentaris:
Jo també soc amiga de la Maria. L'he estimada molt, moltíssim, i encara l'estimo. Pel fet que hagi marxat no deixo de sentir un gran amor cap a ella. Al camping vam compartir molts moments, moltes converses, moltes estones felices on veiem com el seu fill i la meva filla se n'anaven fent molt amics. La meva filla, Paula, diu que el Pau és el seu millor amic, i ella, la Marieta ho és per mi.
Recordo la primera vegada que la vaig veure: estava al sorral jugant amb el Pau i jo vaig arribar buscant un camping on pasar bones estones. Sembla que m'estigués esperant. Li vaig preguntar que qué tal era aquell camping i em va dir alguna cosa com que era fabulós. Ara no només el camping ha deixat de ser fabulós, sinó que jo mateixa estic tan trista, tan apenada...la trobo, la trobem tots molt a faltar.
Jo penso que una persona com ella sempre estarà dintre nostre. No es pot anar així com així; ha deixat una petjada molt forta. Ahir al seu comiat erem molts i moltes. Imagineu com era que va ser capaç d'arribar al cor de totes aquelles persones que érem allà. A mi m'ha ensenyat moltes coses i espero no oblidar-les amb el temps.
Sempre et recordaré Marieta. Sempre seras la meva amiga i espero que tornar-te a trobar.
Montse
volia donar-te les gràcies per la oportunitat que m'has donat de comprobar sin dudar que la nostra amiga María te moltes amigas i que pasara tot el temps que aixi de pasar i ella hi es en el nostre cor. Ja hem parlat molt i molt de lo injust de la seva situació de la seva malaltía jo sempre habia pensat que en el últim moment surtiría una medicació màgica i que la curaria ...no ha aparegut pero ens ha deixat amb aquet dolor, pero crec humildement que ha volgut donar-nos a nosaltres las seves amigas un regal el de tenir l'oportunitat de revisar las nostres vidas i pensar i rahonar mes profundament... totes les dones i persones que la van conéixer i varem compartir amb ella uns moments de la nostra vida sabem i entenem el que hem perdut.. t'estimen María i a tu Anna vui donar-te les gracias per l'ajut que li vas donar a la Maria i ha nosaltres....
Un peto de Fina.
Soc un ex company de la Maria i l´Anna a las escoles Baloo (Nomes fins a cinqué). Fa mes de 30 anys que no sabia res de la Maria pero l´altre dia la meva dona es va trobar al Quim Bou i li va comentar la noticia. Quan m´ho va explicar em va afectar molt i vaig sentir una profunda tristor. Crec que en els pocs anys que la vaig coneixer em va arribar mes endins del que jo em pensava. Sento no haber pogut retrobarme amb tu Maria.
Un gran peto del Oscar.
Publicar un comentario