| 15:41 |
Maria Bastardes |
Sopar de la clase de Baloo, 25 de Maig de 2007. La retrobada. Intentar escriure sobre Maria em resulta molt difícil en aquests moments on desxifrar els sentiments que m'embarguen és tasca cruel. El que sento supera la ràbia i és un pesar que fa que no pugui deixar de plorar.
Era una dona de moviments suaus, en perfecte simbiosi amb el seu caràcter enèrgic i a la vegada tranquil. Xerraire inesgotable, sabia però escoltar com ningú. Era una dona segura de si mateixa i emanava cordialitat, delicadesa i humanitat.
No tenia res de què penedir-se i si molt pel qual estar orgullosa.
Maria,
Ella era la meva heroïna. (*)
Per desgràcia la vida ha estat injusta amb ella perquè ha deixat que marxés massa aviat.
Durant aquests dos últims anys, vam crear un vincle molt estret, especial i sincer.
Per desgràcia la vida ha estat injusta amb ella perquè ha deixat que marxés massa aviat.
Durant aquests dos últims anys, vam crear un vincle molt estret, especial i sincer.
Compartíem les experiències que la malaltía ens ocasionava; dolor, por, frustració, incertesa, emoció, esperança, neguit. Estàvem d'acord que la malaltia ens havia ensenyat a discernir l'important de la vida per rebutjar les banalitats i gaudir de cada instant.
Ara sabíem el que era ser feliç. Sabia perfectament el que li esperava però no es donava per vençuda. Si hi havia una petita possibilitat de miracle i curació, Maria era la persona per aconseguir-ho. I no va deixar d'intentar-ho.
Ensumava la mort però anava fugint d'ella acceptant de bon grat qualsevol tractament o teràpia. I tot i que la Morfina i ella es van fer amigues, no és queixava mai.
Quan anaves a veure-la sabies per endavant que et rebria amb el seu somriure dolç, suau i sincer, i amb la seva mirada profunda i tendra, tan intensa com el color blau dels seus ulls.
El seu valor i la seva generositat eren tal que va lluitar desafiant la malaltia, al temps i els elements, i així va permetre que tots ens poguéssim acomiadar.
La Maria deia que: millor no preguntar-se quins son els nostres límits per què ens sorprendrien massa al no poder reconèixer-los ja que són il·limitats.
No es planyia de que la malaltia la tires a ella. Com deia; no era culpa de ningú. Només patia pels seus éssers estimats: els seus adorats fills, el seu estimat marit i tota la resta de gent propera que la volia.
El seu valor i la seva generositat eren tal que va lluitar desafiant la malaltia, al temps i els elements, i així va permetre que tots ens poguéssim acomiadar.
La Maria deia que: millor no preguntar-se quins son els nostres límits per què ens sorprendrien massa al no poder reconèixer-los ja que són il·limitats.
No es planyia de que la malaltia la tires a ella. Com deia; no era culpa de ningú. Només patia pels seus éssers estimats: els seus adorats fills, el seu estimat marit i tota la resta de gent propera que la volia.
Era una dona de moviments suaus, en perfecte simbiosi amb el seu caràcter enèrgic i a la vegada tranquil. Xerraire inesgotable, sabia però escoltar com ningú. Era una dona segura de si mateixa i emanava cordialitat, delicadesa i humanitat.
No tenia res de què penedir-se i si molt pel qual estar orgullosa.
Estava en pau amb si mateixa i per això mai no van acudir als seus llavis acusacions o malediccions.
I en les nostres converses fins a la mort, ella m’ha ensenyat moltes coses.
I en les nostres converses fins a la mort, ella m’ha ensenyat moltes coses.
Maria,
No puc trobar les paraules per expressar el buit que sento per que ens has deixat.
Gràcies per existir i per ser com eres.
Gràcies per existir i per ser com eres.
Gràcies per ensenyar-me la bondat i la tendresa que un ésser humà pot brindar.
Gràcies per ensenyar-me a abraçar. Ara sé que amb una abraçada es pot dir molt, tot i no parlar. Trobaré a faltar la teva mirada, el teu somriure i la teva amistat.
No t’oblidaré mai i espero que algún dia ens tornem a retrobar.
No t’oblidaré mai i espero que algún dia ens tornem a retrobar.
Per què una persona meravellosa, amb energia, vitalitat, bondat, amor i ganes de viure ha de lluitar per sobreviure i finalment marxar?
Quina MERDA, encara hi havia molt que em podies ensenyar!!
Quina MERDA, encara hi havia molt que em podies ensenyar!!
*Ja ho he escrit en altres entrades del Blog. 22/04/08.
Clase de l'Escola Baloo a la visita del Diari Noticiero Universal.
La Maria i jo sóm les que estèm recolzades en la taula.
Entradas
