Sentiments contradictoris. Quan mora algú en un accident dels que en podem dir mediàtic, tots ens sentim identificats ja que podríem haver estat nosaltres.
Llavors els governs, premsa, companyies d'assegurances, etc.., es bolquen en intentar resoldre el tràngol posterior a la tragèdia al més aviat possible.
Però cada dia mora gent en accident de trànsit o altres causes sobtades. Persones amb famílies que queden devastades pel dolor. Però no hi ha ningú que els ajudi en els tràmits legals i imprescindibles quan et trobes amb una mort sobtada.
Per què uns tenen ajudes i uns altres no?
Hi han molts funcionaris treballant molt poc. Podrien obrir una oficina per atendre a persones afectades per la pèrdua d'un ser estimat.
Ja , ja sé que això és més gasto i que sona totalment absurd però...de vegades les coses més puerils acaben sent reals al cap d'uns anys de haver-s’hi cuit.
El meu mes sentit condol a les persones que han perdut un ésser estimat a l'accident del vol JK5022 de la setmana passada. Però sobretot sento que els pobres que han mort no puguin gaudir més d'aquesta vida.

Carpe Diem.

Avui comencen les 29 Olimpíades a Beijing. I avui fa un any que jo vaig iniciar la meva Olimpíada per la recuperació. El 08 d’agost del 2007 hem van posar l’última infusió de Quimioteràpia. Curiós el nom d’infusió, oi? Però realment es una barreja liquida de productes químics que en el meu cas, m’han permès continuar en vida. Van ser un total de 16 infusions en 5 mesos i mig. Va ser molt dur, molt.
Però quan estava pitjor i vaig tenir temps per tot ( inclús per pensar com volia que fos el meu funeral) va haver una cosa que em va fer feliç: estava contenta perquè havia fer la majoria de coses que volia en la vida. I no tenia penediment de les coses que havia fet.
Normalment la gent es penedeix del que no ha fet, del que ha deixat de fer per portar una vida massa prudent, tradicional o fer sempre el correcte.. Jo no. Estava contenta per haver fet coses fora de lògica, un xic imprudents i fins i tot poc convencionals. Però havia viscut amb intensitat i havia sigut feliç. No tenia gaires somnis incomplerts i a la meva edat ( 41 en aquell moment) ho considerava prou exitós.
I em vaig prometre a mi mateixa que si aconseguia sobreviure no em permetria penedir-me per les coses per les que mai havia sabut tenir temps i no podia deixar perdre l’oportunitat de tenir experiències futures. Lluitaria per assolir el màxim de felicitat. Hauria de viure al dia i amb moltes ganes d’anar envellint sense que això ja suposés cap problema!

I l’Olimpíada de la recuperació ha sigut molt dura. I encara no s’ha acabat perquè jo no soc la que era abans de començar aquesta competició per la vida.
I està clar i és l’únic segur de la vida, que la mort guanyarà algun dia. Però es tracta de retardar el moment final el màxim de temps possible i gaudir de la vida moment a moment, dia a dia. I no s’ha de deixar d’intentar aconseguir qualsevol somni que un tingui, per difícil que sigui. Tenacitat, constància i esforç potser faran que algun dia pugui oblidar el patiment sofert i accepti les seqüeles que m’han quedat. I crec que la malaltia m’ha fet més forta i m’ha fet créixer arrels a la terra. No vull marxar!
I les adversitats futures les entomaré amb energia i ganes de vèncer.
Avui soc feliç pel sol fet d’estar aquí!
Gràcies a tots el que m’heu ajudat.